Els Besavis

El poema que trobem a continuació és el poema de Joana Raspall titulat "Els Besavis", poema del qual he parlat a la reflexió relacionada al treball del temps a l'Educació Infantil. Al ser aquest blog una segona memòria, tot i que crec que mai  oblidaré aquest meravellós poema, he decidit compartir-lo en aquest espai dedicat als recursos que, al llarg dels mesos que ha durat l'assignatura, he anat trobant en les meves estones de recerca i reflexió i considero rellevants en el meu futur com a docent del coneixement del medi social.

ELS BESAVIS

Els besavis no tenien  

tren elèctric ni avió,  

bicicleta ni escalèxtric,  

game boys ni televisió;  

tot al més, bitlles de fusta  

o algun cavall de cartó.  

Feien ballar la baldufa  

cargolant-la amb un cordó,  

o agafaven algun cèrcol  

del bocoi més petitó  

i jugaven amb la rutlla  

carrer avall amb gran remor.  

Les noies tenien pepes  

sense cabells de debò,  

que no reien ni ploraven  

ni prenien biberó,  

i eren totes d'una peça  

com gegants de processó.  

Per tota llaminadura,  

al botiguer del cantó  

li compraven, per cinc cèntims,  

gairebé un pam de bastó  

de regalèssia flairosa  

que xuclaven amb fruïció.

Si les mares els deixaven  

un pot vell o bé un tassó,  

hi desfeien les engrunes  

d'una resta de sabó  

i bufaven fent bombolles  

cel enllà, des del balcó,  

-i fins algun cop mullaven  

el barret d'algun senyor!-  

Quan tocava anar a l'escola,  

aprenien la lliçó  

en un llibre espès de lletra,  

sense gravats en color;  

i recitaven les taules  

de la multiplicació,  

la historia i la geografia,  

talment com una cançó.  

Responent, deien: «què mana?»  

«sí, senyor» o «no, senyor»;  

si no ho feien, palmetada  

rebien del professor.

Tenien amor als àngels  

i dels dimonis temor,  

i no coneixien monstres  

de ciencia-ficció.  

Ai, quantes coses canvien  

a cada generació!  

Els besavis no entendrien  

per què es deixen de racó  

aquests pilots de joguines  

que ja no fan il·lusió ...  

i que les llaminadures  

que semblen del bo i millor,  

es mengin segons caprici:  

«ara les vull; ara no» ... ,  

ni que amb llibres tan esplèndids  

no s'aprengui la lliçó ...  

ni que es parli del psiquiatre 

més que de Nostre Senyor!  

Sols els podria convèncer  

que el nostre temps té raó  

si de debò aconseguíem  

de conviure en pau i unió.  

-Joana Raspall-