El Temps Històric

Mentre caminava cap a casa pensant en el temps, no és estrany ja que és un tema sobre el que reflexiono constantment, he aixecat la mirada i he trobat, just davant meu, una d'aquelles cases antigues, segurament modernista, que són capaces de deixar-te amb la boca oberta. Quina façana! Quanta elegància! I quina meravella de porta! I mentre mil idees venien a mi he recordat com m'agradava jugar, amb el meu avi i els meus pares, a endevinar qui vivia a les cases. Mentre caminàvem pel carrer, a diferència d'altres infants, jo no mirava a terra sinó sempre cap a munt. Els meus pares i el meu avi em deien: “Cristina mira per on vas que pots caure” o “Perquè mires sempre cap a munt?” Però jo, tot i que ho intentava, no podia estar-me de seguir caminant mirant cap amunt.Segurament, us pregunteu, per què ho feies? Doncs pel meravellós paisatge que composaven els edificis, mirats des de baix, el verd de les fulles dels arbres i el cel de fons. 

La llum es col·lava d'entre les branques tot il·luminant les façanes, creant diferents cromatismes, donant diversos matisos. Recordo que mirava a la gent que estava als balcons, imaginava qui eren, com era la seva família, la seva vida, les possibles aventures que havien viscut...En veure el meu interès els meus pares i el meu avi van decidir proposar-me fer un joc; per torns escolliríem un edifici, hauríem d'imaginar qui vivia allà i explicar la seva història. Pot semblar un joc molt simple però era complex i divertit! Vaig aprendre moltíssimes coses, ja que al meu avi i al meu pare sempre els havia agradat passejar per Barcelona i coneixien fins els més petits detalls; “Aquesta casa abans havia estat un hospital”, deia el meu avi “En aquest carrer podem trobar un arbre de més de 200 anys!” deia el meu pare. I així, de mica en mica, em vaig endinsar cada vegada més en la història, m’emocionava caminar pels mateixos carrers que els meus avantpassats, tocar pedres que portaven allà almenys 500 anys! Gairebé sense adonar-me, gràcies a les estones que passava en família jugant a aquest joc, a les històries que el meu pare i el meu avi m’explicaven i els llocs que visitàvem;  la meva passió per la història i el pas del temps es va anar fent més i més gran i l'idea de temps va anar cobrant forma dins meu.

Ha estat a les hores quan he recordat el que l’Antoni ens havia explicat sobre el temps històric, el temps que que ja no existeix però segueix aquí;  gràcies al qual, durant la infantesa, comencen a apreciar i veure la profunditat del temps. Sense adonar-me, d'una manera sorprenent, començava a entrellaçar la meva experiència personal amb allò fet a classe; de la mateixa manera que els infants parteixen de la seva realitat i el seu bagatge per construir nous aprenentatges d'una manera significativa, funcional i sòlida. 

L'Antoni ens va parlar de les diferents categories que integraven el temps històric i ens va posar alguns exemples perquè ho entenguessin  Jo no explicaré el que l'Antoni ens va comentar sinó que aniré un pas més enllà i intentaré relacionar dites categories amb l'experiència personal que acabo de narrar. El que jo vull és entendre quins elements tenia aquell joc perquè em cridés tant l'atenció i el perquè sento que va ser una de les activitats, relacionades amb medi social,  més enriquidores i significatives de la meva infància.

-L’allunyament i l’evocació-empatia: Aquesta categoria apareix en el joc quan intentava posar-me en la pell dels que vivien en les cases que observava i  imaginava les seves vides.

-Simultaneïtat: Mentre el joc durava, tot i no ser conscient  estava creant el concepte de simultaneïtat temporal; és a dir, mentre jo jugava i observava a aquelles persones, elles estaven fent altres coses.

-Evolució  Causa- Efecte: Tot i que aquest aspecte no queda massa clar penso que també apareix en el joc. Jo les mirava i imaginava, si no les hagués vist no ho hagués pogut pensar. De la mateixa manera quan jo mirava cap a munt la meva mare em deia que mirés endavant; les meves accions tenien conseqüències.

-Ritmes evolutius i durades: Aquesta categoria apareix quan els meus familiars em parlaven de com era Barcelona quan eren joves. Tot i que jo no entenia del tot aquell concepte, ja que per mi el meu pare i el meu avi sempre sigut els mateixos sempre (no podia imaginar-los de cap altre manera) això em feia anar sent conscient de que les coses canvien i tenen una durada i evolució. També l'inici i la fi del joc em mostraven aquests ritmes i durades.

-Cronologia: Per explicar-me la realitat en que vivien, el meu pare i el meu avi, m'explicaven com era la Barcelona que ells havien conegut tot comparant-la amb la d'ara. A nivell d'anys recordo que el meu avi els mencionava, tot i que no puc recordar les dates, però també emprava frases com: "Fa molt i molt de temps" o "Quan l'avi era un vailet" o "Quan aquí no hi havia cases i tot era terra ". Aquestes oracions em feien anar prenent consciència de que, en algun moment, havia existit un temps i una realitat diferents als que jo vivia.

En general, després d'aprofundir en el tema, considero que treballar aquests aspectes amb els infants és complex. Els adults donem per suposat masses coses, tenim tant interioritzat tot, ho pensem tot de manera tant automàtica que, sovint, ni ens adonem. Els infants però es qüestionen tot allò que veuen, es fan preguntes sobre l'entorn que nosaltres considerem tan obvies que ni les mirem. Les categories comentades, tot  fragmentar en parts la comprensió del temps històric, són parts inseparables d'un únic tot; és a dir que unes sense les altres manquen de sentit. De nou cal fer èmfasi en la necessitat de fomentar en els infants aprenentatges globals i transversals.

Per últim voldria dir que crec que per poder ajudar als infants a construir i entendre la idea de temps històric, primer de tot, cal deixar enrere els automatismes i començar a mirar-me el món amb uns altres ulls, des d'un altre punt de vista més crític i profund.